Dos dies després de les eleccions, el president Artur Mas referendat, segons deia ell mateix, pels resultats obtinguts per CIU, ha anunciat noves mesures d’ajustament –retallades- en els sous dels funcionaris, augments impositius en els transports públics, els carburants, l’aigua, les taxes universitàries, i la creació d’un tiquet moderador -gran eufemisme- per les receptes de la sanitat. És a dir, més estrenye’s el cinturó els de sempre, això si, ben embolcallat amb la senyera, que amb això són uns mestres. Com deia el seu alter ego al “Polònia”, “ara entenc que no us manifestàveu en contra de les retallades, sinó que ho fèieu perquè en volíeu més”. Sembla clar que el nou govern del PP a l’estat també aplicarà una política “d’austeritat” severa -més retallades- seguint l’inevitable camí marcat pel polizeigendarme merkozy per fer front a la pressió dels mercats, per controlar el deute públic i perquè no es dispari la prima de risc, que no és la cosina de ningú sinó conceptes fins ara aliens a la majoria i que s’han fet un lloc, a cop de telenotícies, en el nostre llenguatge quotidià. Però perquè arrasa la dreta aquí, i a Europa en general, si tothom assumeix que portarà a terme més retallades de les que ja s’han aplicat fins ara, i què per exemple han dut al socialisme espanyol i català a un cul de sac de difícil sortida?. En una entrevista recent, Ignacio Ramonet, director de la versió espanyola de “Le Monde Diplomatique”, comentava que una part de la societat ha sucumbit als missatges apocalíptics dels mitjans dominants, que insisteixen en que la línea de l’ortodòxia és la única sortida possible de la crisi, i això fa que s’acceptin amb resignació les retallades. “El pànic a que l’euro desaparegui genera molta disciplina. Una part de la gent pensa que és o retallades o caos –la doctrina del shock-. El problema és què passarà quan no passi res. Quan els sacrificis no hagin solucionat la crisi?”.
Santiago Niño Becerra, un dels pocs economistes a Espanya en advertir l’any 2006 l’abisme cap a on s’estava anant, profetitza, en el seu darrer llibre Mas allá del Crash, una profunda recessió fins al 2020, i defineix aquesta crisi com a postglobal i sistèmica, una crisi que canviarà el món i desembocarà en un nou model social –d’altra banda com totes les grans crisis-. Segons ell la crisi comportarà, entre d’altres, perdre una part important de l’estat del benestar, i que les grans corporacions prendran el protagonisme als governs i als estats com a prestadores de serveis. També serà la fi de l’individualisme com a paradigma social, i la desaparició del concepte de ple treball, amb un atur estructural que a Espanya serà d’entre el 14 i el 16 per cent.
 |
| El rapte d'Europa, de Picasso |
Mentrestant la socialdemocràcia també pateix la seva pròpia crisi i no està sabent oferir un discurs i una alternativa clarament d’esquerres, capaç de generar nova il·lusió i esperança en la ciutadania, sinó que segueix instal·lada excessivament en l’ambigüitat ideològica, i mantenint una perillosa coqueteria amb l’statu quo financer. Una relació de la qual n’ha sortit escaldada arreu i que hauria de fer repensar quin model socioeconòmic alternatiu presenta a la societat per, com deia Gramsci,
"combatre el pessimisme de la realitat amb l’optimisme de la voluntat", i alliberar aquesta Europa raptada per la pitjor cara del capitalisme, sense cap més ètica que la de fer diners ràpid. Potser aquesta és la gran lliçó de la crisi actual, adonar-nos que aquest sistema no té ètica social.
Però existeix realment un capitalisme ètic? L’economista i sociòleg alemany, Andre Gunder Frank, un dels creadors de la
Teoria de la dependència, ja en els anys seixanta tenia clar que “capitalisme” i “ètica” eren termes difícils de casar. Ell deia que els conceptes capitalistes de “desenvolupament” i “subdesenvolupament” són les dues cares oposades de la mateixa moneda, és a dir, que el capitalisme es
sustenta sobre la base de la desigualtat. Frank també deia que el “capitalisme”, entès com l’existència d’un mercat entre un centre i una perifèria, que permetia l’acumulació de capital per part d’una elit, va aparèixer a les primeres ciutats mesopotàmiques, fa uns cinc mil anys. Segons ell, aquest sistema s’ha anat estenent des de llavors a partir dels col·lapses –crisis- dels centres, generades per tensions internes entre els diferents acumuladors (“capitalistes”), i els sectors socials explotats, moment en que les perifèries prenen el relleu com a nous centres i generen, alhora, noves perifèries.
Potser això és el que ens està passant al món occidental. El centre –nosaltres- s’enfonsa, i la perifèria (Xina, Brasil, Índia,...) ens ha de venir a salvar. Potser és la veritable
decadència d’occident, que plantejava Spengler, i hem arribat a la fi d’un cicle i d’un model històric i social. El problema rau en definir quin model volem tenir després. El que profetitza Niño-Becerra, amb més precarietat laboral de la que arrosseguem des de la crisi dels vuitanta, i amb un estat del benestar aprimat a cop de dieta neoliberal, o bé un model socioeconòmic més just i equitatiu?. És pot fer quelcom diferent al que se’ns presenta com a única solució per calmar els mercats?. Les mesures que s’estan adoptant són exclusivament tècniques, o en el fons emmascaren una postura ideològica concreta?.
Per a respondre a aquestes qüestions recomano el llibre
Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España, escrit pels professors Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, i Juan Torres López, catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla, que juntament amb el coordinador de la revista digital
Economía Crítica y Crítica de la Economía, Alberto Garzón Espinos, fan una anàlisi brillant de les causalitats de la crisi, tant polítiques com econòmiques, i una crítica a les receptes que es proposen i que, com es descriu en el llibre, són les mateixes que han provocat la situació en la que ara ens trobem. El llibre està prologat pel lingüista i filòsof nord-americà Noam Chomsky, i està escrit amb un estil i un llenguatge voluntàriament directe, sense embuts ni tecnicismes, allunyat del vocabulari críptic de l’economia teòrica, dient les coses pel seu nom i denunciant les trampes del sistema. Però el més interessant és el plantejament de possibles solucions per demostrar que hi ha alternatives més justes per generar treball i un major benestar social, que és en el que s’hauria de centrar l’actuació política. Un assaig rigorós que recull l’esperit del 15M i desmenteix gran part de les mesures draconianes que se’ns estan aplicant, en nom de la rebaixa i el control del deute. És doncs una interessant reflexió sobre el moment històric que vivim i un exemple de com es pot afrontar la crisis des d’una altra lògica que no sigui tant sols la dels mercats.
Però també és un llibre que apel·la al paper de la política com a vehicle generador d’aquesta altra resposta a la crisi. Una política que busqui millorar la societat i que no sigui un simple instrument al servei de grups particulars de pressió i lobbies econòmics. Que ni tant sols sigui una finalitat en si mateixa. Això és el que hauria d’anhelar la socialdemocràcia, i no quedar-se només amb el rol de gestor de la realitat, sinó voler-la transformar de manera coherent amb una òptica veritablement d’esquerres.
Crec sincerament que en aquests moments és quan cal reivindicar més que mai la ideologia dins la política, i consolidar un espai d’esquerra sense complexes, que no amagui els seus ideals i tingui clar el que defensa. Només així podrem tornar a generar il·lusió i credibilitat per sortir d’aquesta crisi d’una manera més justa i equitativa.
Perquè les receptes que se’ns imposen ara també en tenen d’ideologia!
