“Boscos de Ferro”: El patrimoni, un actiu de desenvolupament social i econòmic per la Vall Ferrera i el Pirineu.

   Per aquells que no la conegueu, la Vall Ferrera és una petita vall del Pallars Sobirà, fronterera amb la regió francesa de l’Ariège, i el Comú andorrà de la Massana. En aquesta vall la relació amb el ferro ha estat tant intensa que fins i tot el seu nom ho reflecteix des de temps immemorials, i és que a la Vall Ferrera, la seva història s’ha forjat amb aquest metall des de fa dos mil anys. Per aquest motiu, l’any 2009, el Parc Natural de l’Alt Pirineu va impulsar un grup de treball que va elaborar el projecte “Boscos de Ferro”, una proposta de dinamització socioeconòmica per la vall centrada en la valoració turística del seu patrimoni arqueològic i cultural, vinculat amb la seva antiga tradició siderúrgica. L’objectiu d’aquest projecte és convertir aquest patrimoni en un actiu de desenvolupament local, tot integrant-lo discursivament amb el seu important patrimoni natural i el seu imponent paisatge, culminat pels cims del Monteixo i la Pica d’Estats. Un dels elements destacats de “Boscos de Ferro” va ser la creació de la “Fira del Ferro del Pirineu”, pensada com un nou espai de trobada de totes aquelles persones vinculades d’una manera o altra al món de la forja i que des de fa temps es van reunint periòdicament en altres indrets com Besalú, Alpens o Barcelona. L’any 2010 es va celebrar la seva primera edició, amb un format modest, i com a marc d’acompanyament a unes jornades científiques on es van donar cita investigadors i investigadores de diverses procedències i àmbits acadèmics, que estudien el tema del ferro des de la seva vessant històrica i ambiental. Entre altres, hi van exposar els seus treballs gent vinculada al Centre National de la Recherche Scientifique –CNRS– francès, equips de recerca de diferents universitats i institucions de Catalunya, com la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Politècnica, o el propi Museu d’Arqueologia de Catalunya, i investigadors del Servei de Recerca Històrica del Patrimoni Cultural d’Andorra. Les jornades també van comptar amb la participació de varis agents de desenvolupament local que van explicar el funcionament d’alguns projectes similars al que s’iniciava llavors a la Vall Ferrera, que es duen a terme des de fa anys en altres territoris, com el projecte “Lenbur” al País Basc, o “La Ruta del Ferro als Pirineus”, a Andorra i altres regions pirinenques veïnes. La voluntat d’aquelles jornades era doble. Per un costat, presentar la vall i els seus tresors a la comunitat científica i, per altra banda, que la gent de la vall veiés el potencial que el seu patrimoni podia tenir en el seu futur. Avui es pot dir que ambdós objectius s’han aconseguit amb escreix.

Imatge d'un moment de la Fira del Ferro de l'any passat

   La segona edició de la “Fira del Ferro” va significar un salt qualitatiu important. Es va aconseguir portar a la Vall Ferrera una trobada internacional de forja artística, la “Forja Viva”, impulsada per l’Associació de Forjadors de Catalunya –AFoc–, que es venia realitzant a Barcelona des de l’any 2009. Més de vuitanta professionals de la forja, on hi havia mestres forjadors catalans, italians, russos, suecs, i un llarg etc, van trencar el silenci de la vall durant els tres dies que va durar el festival, on van dissenyar i forjar set escultures de ferro, una per cada poble de la Vall Ferrera, que a la fi de la trobada van cedir als representants de cada un d’ells.

Escultura de forja realitzada pel poble d'Àreu

   Enguany, durant el cap de setmana del 7 i el 8 de juliol, per tercer any consecutiu, es va tornar a sentir el so dels martells damunt les encluses picant i forjant el ferro roent escalfat a les fornals per desenes de forjadors i forjadores vinguts d’arreu que, novament, es van tornar a reunir a la Vall Ferrera per demostrar que el seu antic ofici encara és viu. Aquesta tercera edició de la Fira del Ferro del Pirineu ha estat un èxit de participació i d’assistència de públic –els mitjans parlen de prop de quatre mil persones–, sens dubte aquest fet ratifica l’aposta que es va fer fa tres anys per maridar patrimoni i desenvolupament socioeconòmic en un projecte de dinamització local. Igual que varen fer en les edicions anteriors, els forjadors i forjadores que van participar a la Fira d’aquest any van realitzar diverses obres d’art de forja que després van cedir a la vall. En aquesta ocasió, entre d’altres, un drac de set caps –un per cada poble de la vall–, i una gran falla de ferro, en honor a la tradicional baixada d’aquests característics ítems pirinencs que es fa per Sant Joan, i que l’Associació de Falles d’Alins va recuperar fa vint-i-cinc anys. Aquesta darrera obra la va rebre en Xavier Llor, en representació de l’associació, i s’instal·larà en un indret idoni per rebre als centenars de fallaires de diverses contrades pirinenques que l’any vinent es reuniran en la 1ra Trobada de Fallaires del Pirineu, un esdeveniment que coincidirà, precisament, amb la IV Fira del Ferro i que, sense dubte, representarà una excel·lent promoció d’aquests dos elements patrimonials tant íntimament relacionats amb el foc i la terra.

   En Xavier és un dels fills del ferrer d’Alins, en Josep Llor, jubilat fa anys. Perquè us en parlo?. Doncs perquè en Josep, un home de cara amable i tracte excel·lent, s’ha convertit en un heroi local gràcies a la seva professió, i és que a la Vall Ferrera la gent torna a sentir que el ferro els corre per la sang, i ho reivindiquen amb orgull i entusiasme, encapçalats pel seu alcalde, en Josep Poch, un d’aquells alcaldes locals que no miren colors i que, tot i la seva edat –que no se m’enfadi–, no li fa mandra plantar-se davant del Conseller o Consellera de la Generalitat de torn per exigir-li el que calgui perquè el seu municipi tiri endavant.

   Arribats a aquest punt de l’article, em permetreu que faci un petit exercici de vanitat i d’autocomplaença doncs vaig tenir el plaer i l’honor de formar part del grup impulsor del projecte “Boscos de Ferro” però, a part d’això, perquè tota aquesta història comença ja fa uns anys –la del ferro en fa milers–. Concretament cap a l’any 2000, una iniciativa local encapçalada per l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, tècnics de cultura del Consell Comarcal del Pallars Sobirà, l’Agrupació de Defensa Forestal Mig Pallars (Projecte “Pirineu viu”), el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, i a la qual s’hi va unir, a partir de l’any 2004, el Parc Natural de l’Alt Pirineu, va contactar amb el Dr. Ermengol Gassiot del Departament de Prehistòria de la UAB, per parlar d’impulsar un programa de recerca arqueològica a les valls altes del Pirineu. Ràpidament una colla d’alumnes, i joves arqueòlegs i arqueòlogues acabats de llicenciar –alguns amb vinculacions directes al territori– ens vam llençar de cap al projecte, amb més il·lusió i ganes que recursos, desgraciadament, sempre escassos en aquest àmbit. El treball consistia en triar unes determinades zones, començar a grimpar serrat amunt de bon matí, i documentar i inventariar tots els vestigis de l’acció humana sobre el medi, des dels més antics als més moderns. El primer lloc on vàrem iniciar aquesta recerca fou, precisament, la Vall Ferrera i, com indica el seu nom, hi vam trobar un immens i important patrimoni relacionat amb la producció de ferro, que es remunta al que col·loquialment es coneix com l’època dels romans, fa quasi dos mil anys.

   Passats els anys, amb la creació del Parc Natural de l’Alt Pirineu l’any 2003, la Vall Ferrera va decidir tenir-hi un paper destacat, aportant el 94% del seu territori al parc natural més gran de Catalunya, i aquest s’ha esmerçat per aportar el màxim de beneficis a la vall, i per suposat, a la resta de municipis que el conformen. I fou el Parc Natural de l’Alt Pirineu, com ja he comentat, qui va creure interessant impulsar el projecte “Boscos de Ferro” i vincular el desenvolupament de la Vall Ferrera al seu patrimoni més íntim i característic. I vet aquí que gràcies a aquella colla de joves arqueòlegs i arqueòlogues, i a molta altra gent que feia anys que investigava sobre la siderúrgia a la vall, hi havia prou base per poder definir unes primeres línies d’actuació a seguir, a partir de les quals s’han dissenyat circuits per descobrir el passat siderúrgic de la vall, o es va crear la mateixa Fira del Ferro. És per això que aprofito l’avinentesa per reivindicar el paper de la recerca en tots els àmbits, i especialment en el del patrimoni cultural i arqueològic, com a una eina important per poder assentar les bases de creixement pel futur del nostre territori.

   Així que ja sabeu, si voleu saber més sobre tot el que us he explicat caldrà que us deixeu caure per aquest bell racó del nostre Pirineu, i resseguir els estrets carrerons dels seus pobles per trobar joies com el vell taller del Josep, a Alins, o la ferreria vella d’Àreu, un autèntic petit museu aturat en el temps. També caldrà que us endinseu a les profunditats del Bosc de Virós per descobrir els seus tresors amagats –mines de ferro, antics camins miners, i restes de forns romans, entre d’altres– mentre passegeu per un incomparable marc.  Una fàcil per fer això últim és anar fins al refugi del Gall Fer i el Marc i la Zulai us indicaran per on començar. I si després de tot el que us he explicat encara no us he convençut potser visitar la propera Fira del Ferro ho farà.

   No vull acabar aquest article sense felicitar a l’Associació pel Patrimoni de la Vall Ferrera, per la tasca que han vingut fent fins ara, i per com s’han posat al capdavant del projecte “Boscos de Ferro” després de la seva creació, però el que no vull deixar de mencionar és el meu reconeixement a tota la gent d’aquesta vall per la impressionant mostra de treball comunitari, totalment voluntari, que novament han demostrat durant la Fira i, sobretot, per creure en ells mateixos i les seves possibilitats.

(Article publicat a Viure als Pirineus, i Bon Dia Andorra)

Oscar Augé Martínez

Arqueòleg

Director de Patrimoni Actiu

www.patrimoniactiu.com

L'economia verda, model productiu de futur.

Una notícia esperançadora enmig de la tempesta. Dinamarca aposta per l'economia verda per sortir de la crisi

Habemus Lehman!

El nou PPresident del Govern ja té gabinet, i entre tots els noms que es barallaven per la cartera d'Economia -ara Economia i Competitivitat- Mariano Rajoy ha optat per Luis de Guindos, expresident de Lehman-Brothers Espanya i Portugal, la firma financera nordamericana que està en la gènesi de la crisi mundial actual.

Com deia aquell "filòsof alemany": no hay nada más que desir!

Aquí tens alguns links de premsa internacional on es destaca precisament aquest fet.

• Le Monde
• The Sydney Morning Herald
• BBC

Bones Festes i més que mai salut i feina!

Hi ha alternativa!

Dos dies després de les eleccions, el president Artur Mas referendat, segons deia ell mateix, pels resultats obtinguts per CIU, ha anunciat noves mesures d’ajustament –retallades- en els sous dels funcionaris, augments impositius en els transports públics, els carburants, l’aigua, les taxes universitàries, i la creació d’un tiquet moderador -gran eufemisme- per les receptes de la sanitat. És a dir, més estrenye’s el cinturó els de sempre, això si, ben embolcallat amb la senyera, que amb això són uns mestres. Com deia el seu alter ego al “Polònia”, “ara entenc que no us manifestàveu en contra de les retallades, sinó que ho fèieu perquè en volíeu més”. Sembla clar que el nou govern del PP a l’estat també aplicarà una política “d’austeritat” severa -més retallades- seguint l’inevitable camí marcat pel polizeigendarme merkozy per fer front a la pressió dels mercats, per controlar el deute públic i perquè no es dispari la prima de risc, que no és la cosina de ningú sinó conceptes fins ara aliens a la majoria i que s’han fet un lloc, a cop de telenotícies, en el nostre llenguatge quotidià. Però perquè arrasa la dreta aquí, i a Europa en general, si tothom assumeix que portarà a terme més retallades de les que ja s’han aplicat fins ara, i què per exemple han dut al socialisme espanyol i català a un cul de sac de difícil sortida?. En una entrevista recent, Ignacio Ramonet, director de la versió espanyola de “Le Monde Diplomatique”, comentava que una part de la societat ha sucumbit als missatges apocalíptics dels mitjans dominants, que insisteixen en que la línea de l’ortodòxia és la única sortida possible de la crisi, i això fa que s’acceptin amb resignació les retallades. “El pànic a que l’euro desaparegui genera molta disciplina. Una part de la gent pensa que és o retallades o caos –la doctrina del shock-. El problema és què passarà quan no passi res. Quan els sacrificis no hagin solucionat la crisi?”.

Santiago Niño Becerra, un dels pocs economistes a Espanya en advertir l’any 2006 l’abisme cap a on s’estava anant, profetitza, en el seu darrer llibre Mas allá del Crash, una profunda recessió fins al 2020, i defineix aquesta crisi com a postglobal i sistèmica, una crisi que canviarà el món i desembocarà en un nou model social –d’altra banda com totes les grans crisis-. Segons ell la crisi comportarà, entre d’altres, perdre una part important de l’estat del benestar, i que les grans corporacions prendran el protagonisme als governs i als estats com a prestadores de serveis. També serà la fi de l’individualisme com a paradigma social, i la desaparició del concepte de ple treball, amb un atur estructural que a Espanya serà d’entre el 14 i el 16 per cent.

El rapte d'Europa, de Picasso

Mentrestant la socialdemocràcia també pateix la seva pròpia crisi i no està sabent oferir un discurs i una alternativa clarament d’esquerres, capaç de generar nova il·lusió i esperança en la ciutadania, sinó que segueix instal·lada excessivament en l’ambigüitat ideològica, i mantenint una perillosa coqueteria amb l’statu quo financer. Una relació de la qual n’ha sortit escaldada arreu i que hauria de fer repensar quin model socioeconòmic alternatiu presenta a la societat per, com deia Gramsci, "combatre el pessimisme de la realitat amb l’optimisme de la voluntat", i alliberar aquesta Europa raptada per la pitjor cara del capitalisme, sense cap més ètica que la de fer diners ràpid. Potser aquesta és la gran lliçó de la crisi actual, adonar-nos que aquest sistema no té ètica social.

Però existeix realment un capitalisme ètic? L’economista i sociòleg alemany, Andre Gunder Frank, un dels creadors de la Teoria de la dependència, ja en els anys seixanta tenia clar que “capitalisme” i “ètica” eren termes difícils de casar. Ell deia que els conceptes capitalistes de “desenvolupament” i “subdesenvolupament” són les dues cares oposades de la mateixa moneda, és a dir, que el capitalisme es sustenta sobre la base de la desigualtat. Frank també deia que el “capitalisme”, entès com l’existència d’un mercat entre un centre i una perifèria, que permetia l’acumulació de capital per part d’una elit, va aparèixer a les primeres ciutats mesopotàmiques, fa uns cinc mil anys. Segons ell, aquest sistema s’ha anat estenent des de llavors a partir dels col·lapses –crisis- dels centres, generades per tensions internes entre els diferents acumuladors (“capitalistes”), i els sectors socials explotats, moment en que les perifèries prenen el relleu com a nous centres i generen, alhora, noves perifèries.
  

Potser això és el que ens està passant al món occidental. El centre –nosaltres- s’enfonsa, i la perifèria (Xina, Brasil, Índia,...) ens ha de venir a salvar. Potser és la veritable decadència d’occident, que plantejava Spengler, i hem arribat a la fi d’un cicle i d’un model històric i social. El problema rau en definir quin model volem tenir després. El que profetitza Niño-Becerra, amb més precarietat laboral de la que arrosseguem des de la crisi dels vuitanta, i amb un estat del benestar aprimat a cop de dieta neoliberal, o bé un model socioeconòmic més just i equitatiu?. És pot fer quelcom diferent al que se’ns presenta com a única solució per calmar els mercats?. Les mesures que s’estan adoptant són exclusivament tècniques, o en el fons emmascaren una postura ideològica concreta?.

Per a respondre a aquestes qüestions recomano el llibre Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España, escrit pels professors Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, i Juan Torres López, catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla, que juntament amb el coordinador de la revista digital Economía Crítica y Crítica de la Economía, Alberto Garzón Espinos, fan una anàlisi brillant de les causalitats de la crisi, tant polítiques com econòmiques, i una crítica a les receptes que es proposen i que, com es descriu en el llibre, són les mateixes que han provocat la situació en la que ara ens trobem. El llibre està prologat pel lingüista i filòsof nord-americà Noam Chomsky, i està escrit amb un estil i un llenguatge voluntàriament directe, sense embuts ni tecnicismes, allunyat del vocabulari críptic de l’economia teòrica, dient les coses pel seu nom i denunciant les trampes del sistema. Però el més interessant és el plantejament de possibles solucions per demostrar que hi ha alternatives més justes per generar treball i un major benestar social, que és en el que s’hauria de centrar l’actuació política. Un assaig rigorós que recull l’esperit del 15M i desmenteix gran part de les mesures draconianes que se’ns estan aplicant, en nom de la rebaixa i el control del deute. És doncs una interessant reflexió sobre el moment històric que vivim i un exemple de com es pot afrontar la crisis des d’una altra lògica que no sigui tant sols la dels mercats.

Però també és un llibre que apel·la al paper de la política com a vehicle generador d’aquesta altra resposta a la crisi. Una política que busqui millorar la societat i que no sigui un simple instrument al servei de grups particulars de pressió i lobbies econòmics. Que ni tant sols sigui una finalitat en si mateixa. Això és el que hauria d’anhelar la socialdemocràcia, i no quedar-se només amb el rol de gestor de la realitat, sinó voler-la transformar de manera coherent amb una òptica veritablement d’esquerres.

Crec sincerament que en aquests moments és quan cal reivindicar més que mai la ideologia dins la política, i consolidar un espai d’esquerra sense complexes, que no amagui els seus ideals i tingui clar el que defensa. Només així podrem tornar a generar il·lusió i credibilitat per sortir d’aquesta crisi d’una manera més justa i equitativa.

Perquè les receptes que se’ns imposen ara també en tenen d’ideologia!